Bm-1871-3 ESCENA V
Mestre Lluch y un mariner que entra ab un parell de botes en sa má.
Mariner. ¿Y que estau desesperat, Mestre Lluch? ¿qué es? ¿qué vos passa? Preniuhó tot ab catxassa no fasseu cap desberat. M. Lluch. (Furiós.) No, fins aquí ha durat, ja no puch aguantá mes!... ¡Ditxosos es marinés que no habitan en sa dòna! Mariner. ¿Ditxosos? Aquesta es bòna, (Riguent.) jò ho entench á s’ enrevés. ¿Qué es? ¿qué hi hagut avería? ¿Quí vos ha mal humorat? ¿Qué heu envestit ó enrocat? O hi ha pòca correntía? M. Lluch. Dexaume aná, ‘m tiraria ara mateix dins un pou; estich cansat de dú es jou, ¡estich fart de matrimòni! Mal fés...! Jesus sant Antòni!... Mariner. Perdonau aquí hont sou; y esplicauvós per lo clá, ¿de quí es que teniu quexa? M. Lluch. De sa dòna! que no ‘m dexa viure, me cerca matá. Avuy m’ ha donat diná d’ ensiam de còl trempada, jò, bé es ve que n’he menjada perque tenia talent, y m’ ha caigut malement... Tench una maldeventrada...! He hagut d’ aná á demaná un poquet d’ herba lluissa, y no tròb ni carbonissa per bollirlem... ‘xaume aná... Mariner. ¿Y ella? M. Lluch. ¿Ella?... Ella s’ en vá y no ‘s cuyda des meu plant, no mes fá ‘s seu cap envant, tot cuant li diga, s’ ho beu... Ay! ella es sa meua creu, y sempre estich rabiant. Es dia que ‘m vatx casá soldat m’ havia de fé; á la Trapa m’ en ‘niré, sino, lòco ‘m fan torná... ¡Tratarme á mi còm á un cá, sense motiu ni rahó!... Axò no ‘s aguantadó!... De mí, á las barbes... s’ en riu... Mariner. ¿Y perque no li advertiu vos sa seua obligació? M. Lluch. (Mudant de tó.) ¿Perqué?... Seria capás, ja ho crech, de posarme blau; Un dia ‘m tirá sa clau cuatre formes y es cabás....! Té un gèni de Barrabás; (Temoréch) y creisme que mestre Lluch may ha estat homo paruch; però amb ella, no hi vuy peres, ni de verbes ni de veres, maldament sa casa esbuch. Jò, fás feyna á rebentá, mes de lo que puch m ’afány, y tot es jornal que guany l’ hey entrech á dins sa má: pues, may m’ ha dit, per fumá vataqui dos dobbés, Lluch, y encara que no ‘m balluch ni òbr sa boca devant ella, cada pich que vòl m’ ensella y m’ carrega com á un ruch. Mirau, mal m’ está es dirhó, Som s’ homo mes bò del mon, de sòl á sòl atacon y may surt d’ aquest racó; si sa dona, una ocasió, me diu, fé s’ uyastre Lluch, tant si puch com si no puch el fás, ella en tot govèrna, jo no sé aná á sa tavèrna jò... ni fum, ni bech, ni juch; pues tant d’ estiu còm d’ ivèrn veisme assuquí malmenjat, mal vist y mal arrobat còm si fós un hòmo estèrn. Y si ‘m queix mòu un infèrn, y per axò, còm som Lluch, (Plorant.) que call y els uys acluch, y per no teni renòu, un fetje de cá de bòu adins es meu ventre duch. Mariner. ¿Y heu provat de anarhí en bònes? M. Lluch. Es temps perdut, no té agüa... Mariner. N’ hi ha que tenen sa püa (Compatintlo.) matzinadeta, de dònes; però, cuant son tant dexònes, jò sé còm s’ han d’ arreglá, (Formal.) una medicina hi há... M. Lluch. (Resòlt.) Si ahont sa tròba sabés, jò robaria ‘s dobbés sòls per anarla á comprá...! Mariner. No impòrta, es de molt pòch prèu; jò mateix la vos duré. M. Lluch. ¿De veras? (Dubtant.) Mariner. Anit vendré amb ella, devés las dèu. ¿Que no teniu tirapèu? M. Lluch. M’ empley d’ una llenderina. Mariner. (Apart.) ¡Vaja una mitja gallina! ¿Ni duis corretja p’ es còs? M. Lluch. Tampòch. Mariner. Jò ‘n duré un tròs. M. Lluch. ¿De qué? (Asustat.) Mariner. (Riguent.) De sa medicina. Ara, escoltaume un pòch, anem á lo que he vengut. M. Lluch. Podiau havé segut: mirau si trobareu llòch. (S’ assèuen tot-dós.) Mariner. Amb es llaütet San Ròch mos feym á la vela anit, si ‘s temps es bò,... y fét y dit m’ heu de carená sas botes. M. Lluch. ¿Cuant sortiu? Mariner. Sas señes totes son de saupá á mitja nit. M. Lluch. Vejem, ¿qué han de menesté? Mariner. (Las hi mòstra.) Aquesta á cara de popa me sòl fé aygo si topa, y l’ heu d’ensullecá bé. ¿Veis aquest’ altre que té descosida s’ orla dreta? Aficaulí amb una estreta un’ andanada de claus, y á babó feysli dos traus perque m’ òrsa una miqueta cap á llevant. Vos mateix sou práctich que ho enteneu, feyshi lo que trobareu; en ses vòstres mans ho deix. Llavò vos pagaré amb peix ò amb dobbés, tot m’ es igual. M. Lluch. Sé que sou hòmo formal, d’ axò no n’ hem de parlá; si estau un’ hòra á torná trobareu llest es cabal: perque ara m’ hi posaré y ferhó pronte acostum. Filomena! ensén es llum, ¿ho séns? Filom. (De dins.) Ara ‘l vos trauré. |
Scripta online > Scripta mallorquina >