Bm-1871-3

            ESCENA V

 

 Mestre Lluch y un mariner que entra ab un parell de botes en sa má.

 

 

Mariner.            ¿Y que estau desesperat,

                        Mestre Lluch? ¿qué es? ¿qué vos passa?

                        Preniuhó tot ab catxassa

                        no fasseu cap desberat.

M. Lluch.          (Furiós.)

                        No, fins aquí ha durat,

                        ja no puch aguantá mes!...

                        ¡Ditxosos es marinés

                        que no habitan en sa dòna!

Mariner.            ¿Ditxosos? Aquesta es bòna, (Riguent.)

                        jò ho entench á s’ enrevés.

                        ¿Qué es? ¿qué hi hagut avería?

                        ¿Quí vos ha mal humorat?

                        ¿Qué heu envestit ó enrocat?

                        O hi ha pòca correntía?

M. Lluch.         Dexaume aná, ‘m tiraria

                        ara mateix dins un pou;

                        estich cansat de dú es jou,

                        ¡estich fart de matrimòni!

                        Mal fés...! Jesus sant Antòni!...

Mariner.          Perdonau aquí hont sou;

                        y esplicauvós per lo clá,

                        ¿de quí es que teniu quexa?

M. Lluch.        De sa dòna! que no ‘m dexa

                        viure, me cerca matá.

                        Avuy m’ ha donat diná

                        d’ ensiam de còl trempada,

                        jò, bé es ve que n’he menjada

                        perque tenia talent,

                        y m’ ha caigut malement...

                        Tench una maldeventrada...!

                        He hagut d’ aná á demaná

                        un poquet d’ herba lluissa,

                        y no tròb ni carbonissa

                        per bollirlem... ‘xaume aná...

Mariner.           ¿Y ella?

M. Lluch.                    ¿Ella?... Ella s’ en vá

                        y no ‘s cuyda des meu plant,

                        no mes fá ‘s seu cap envant,

                        tot cuant li diga, s’ ho beu...

                        Ay! ella es sa meua creu,

                        y sempre estich rabiant.

                        Es dia que ‘m vatx casá

                        soldat m’ havia de fé;

                        á la Trapa m’ en ‘niré,

                        sino, lòco ‘m fan torná...

                        ¡Tratarme á mi còm á un cá,

                        sense motiu ni rahó!...

                        Axò no ‘s aguantadó!...

                        De mí, á las barbes... s’ en riu...

Mariner.            ¿Y perque no li advertiu

                        vos sa seua obligació?

M. Lluch.          (Mudant de tó.)

                        ¿Perqué?... Seria capás,

                        ja ho crech, de posarme blau;

                        Un dia ‘m tirá sa clau

                        cuatre formes y es cabás....!

                        Té un gèni de Barrabás; (Temoréch)

                        y creisme que mestre Lluch

                        may ha estat homo paruch;

                        però amb ella, no hi vuy peres,

                        ni de verbes ni de veres,

                        maldament sa casa esbuch.

                        Jò, fás feyna á rebentá,

                        mes de lo que puch m ’afány,

                        y tot es jornal que guany

                        l’ hey entrech á dins sa má:

                        pues, may m’ ha dit, per fumá

                        vataqui dos dobbés, Lluch,

                        y encara que no ‘m balluch

                        ni òbr sa boca devant ella,

                        cada pich que vòl m’ ensella

                        y m’ carrega com á un ruch.

                        Mirau, mal m’ está es dirhó,

                        Som s’ homo mes bò del mon,

                        de sòl á sòl atacon

                        y may surt d’ aquest racó;

                        si sa dona, una ocasió,

                        me diu, fé s’ uyastre Lluch,

                        tant si puch com si no puch

                        el fás, ella en tot govèrna,

                        jo no sé aná á sa tavèrna

                        jò... ni fum, ni bech, ni juch;

                        pues tant d’ estiu còm d’ ivèrn

                        veisme assuquí malmenjat,

                        mal vist y mal arrobat

                        còm si fós un hòmo estèrn.

                        Y si ‘m queix mòu un infèrn,

                        y per axò, còm som Lluch, (Plorant.) 

                        que call y els uys acluch,

                        y per no teni renòu,

                        un fetje de cá de bòu

                        adins es meu ventre duch.

Mariner.            ¿Y heu provat de anarhí en bònes?

M. Lluch.          Es temps perdut, no té agüa...

Mariner.            N’ hi ha que tenen sa püa (Compatintlo.)

                        matzinadeta, de dònes;

                        però, cuant son tant dexònes,

                        jò sé còm s’ han d’ arreglá, (Formal.)

                        una medicina hi há...

M. Lluch.          (Resòlt.) 

                        Si ahont sa tròba sabés,

                        jò robaria ‘s dobbés

                        sòls per anarla á comprá...!

Mariner.            No impòrta, es de molt pòch prèu;

                        jò mateix la vos duré.

M. Lluch.          ¿De veras? (Dubtant.)

Mariner.                            Anit vendré

                        amb ella, devés las dèu.

                        ¿Que no teniu tirapèu?

M. Lluch.           M’ empley d’ una llenderina.

Mariner.             (Apart.)

                        ¡Vaja una mitja gallina!

                        ¿Ni duis corretja p’ es còs?

M. Lluch.          Tampòch.

Mariner.                          Jò ‘n duré un tròs.

M. Lluch.        ¿De qué? (Asustat.)

Mariner.          (Riguent.)   De sa medicina.

                      Ara, escoltaume un pòch,

                      anem á lo que he vengut.

M. Lluch.        Podiau havé segut:

                      mirau si trobareu llòch.

                      (S’ assèuen tot-dós.)

Mariner.          Amb es llaütet San Ròch

                      mos feym á la vela anit,

                      si ‘s temps es bò,... y fét y dit

                      m’ heu de carená sas botes.

M. Lluch.        ¿Cuant sortiu?

Mariner.                                  Sas señes totes

                      son de saupá á mitja nit.

M. Lluch.        Vejem, ¿qué han de menesté?

Mariner.          (Las hi mòstra.) 

                      Aquesta á cara de popa

                      me sòl fé aygo si topa,

                      y l’ heu d’ensullecá bé.

                      ¿Veis aquest’ altre que té

                      descosida s’ orla dreta?

                      Aficaulí amb una estreta

                      un’ andanada de claus,

                      y á babó feysli dos traus

                      perque m’ òrsa una miqueta

                      cap á llevant. Vos mateix

                      sou práctich que ho enteneu,

                      feyshi lo que trobareu;

                      en ses vòstres mans ho deix.

                      Llavò vos pagaré amb peix

                      ò amb dobbés, tot m’ es igual.

M. Lluch.        Sé que sou hòmo formal,

                      d’ axò no n’ hem de parlá;

                      si estau un’ hòra á torná

                      trobareu llest es cabal:

                      perque ara m’ hi posaré

                      y ferhó pronte acostum.

                      Filomena! ensén es llum,

                      ¿ho séns?

Filom.             (De dins.)   Ara ‘l vos trauré.