Bm-1895a-1.1 A)
Eu Frarêt. (Pollensa)
Axó era y no era bon viatje fassa la cadernera, per tú un aumut y per mi una barcella. Axó era un fraret que sen anava per un cami y va trobá una favêta. Mes envant va trobá una caseta y s’hi acostá y digué: — Ave Maria Purisima. ¿Me voldriau guardá aquesta favêta? — Si, dexaulê demunt la pastera. Eu frarêt dexá la favêta demunt la pastera y sen aná. A n’aquella casa tenian un gallêt. Eu gallêt botant, botant pujá demunt la pastera y se menjá la favêta. L’ondemá hey torná eu frarêt. — Ave Maria Purisima. ¿Me voldriau doná la favêta? — Oh frarêt! eu gallêt la s’ha menjada. — Ydó, digué, eu frarêt, ó la faveta ó eu gallêt. — Preniu eu gallêt, que s’ha menjada la favêta. Es frarêt sen dugué es gallêt y camina, caminarás senti tocá una missa. Entrá dins[1] una caseta y digué: — Ave Maria Purisima. ¿Me voldriau guardá aquest gallêt, que tench d’aná á n’aquesta missêta? — Si, dexauló dins eu corral. A n’aquella casa tenian un porquêt, y eu porquêt grufant, grufant se menja eu gallêt. L’ondemâ hey torná eu frarêt. — Ave Maria Purisima, digué, ¿Me voldriau doná eu gallêt? — Oh frarêt! tenim un porquét y el s’ha menját. — Ydó, eu porquêt ó eu gallêt. — Preniu eu porquêt que s’ha menjat eu gallêt. Eu frarêt sen dugué eu porquêt y camina, caminarás sentí tocá una altre missa. S’aturá á una casêta y digué: — Ave Maria Purisima. ¿Me voldriau guardá aquest porquêt, que tench d’aná á n’aquesta misseta? — Si, dexauló dins la pahisa. A n’aquella casa tenian una muleta, y la muleta pegá una cossa y matá eu porquêt. L’ondemá hey torná eu frarêt. — Ave Maria Purisima. ¿Me voldriau doná eu porquêt? — Oh frarêt! tenim una muleta y ab una cossa l’ha mort. — Ydó, eu porquêt ó la muleta. — Preniu la muleta qu’ha mort eu porquêt. Eu frarêt sen dugué la muleta y camina, caminarás senti tocá una altre missa. S’aturá á una caseta y digué: — Ave Maria Purisima. ¿Me voldriau guardá aquesta muleta que tench d’aná á n’aquesta missêta? — Si, dexaulê dins la pahissa. A n’aquesta casa tenian una nina que nomia Catalineta. — Mumare, digué, ¿voleu que vaja á abeurá la muleta? — No, que te fogiria y l’hauriam de pagá. — No, mumareta, no me fogirá. Ydó, veshí. Na Catalineta sen aná á abeurá la muleta y la muleta li fogí. L’ondemá hey torná eu frarêt y digué: — Ave Maria Purisima. ¿Me voldriau doná la muleta? — Oh frarêt! na Catalineta l’ha anada á abeurá y li ha fuyta. Ydó, la muleta ó na Catalineta. Preniu na Catalineta, qu’ha perduda la muleta. Eu frarêt posá na Catalineta dins les auforges y camina, caminarás sentí tocá una altre missa. S’aturá á una casêta y digué: — Ave Maria Purisima. ¿Me voldriau guardá aquestes auforges, que tench d’aná á n’aquesta missêta? — Si, penjaulês á n’aquesta estaca. Eu frarêt dexá les auforges, y quant no hey va essê, la madona de la casa senti que na Catalineta plorava dins les auforges, y li va obrí y va veure qu’era una nina molt guapa. Ella no’n tenia cap y li digué: — Mira; no digues rês, estarás ab noltros y posarêm un cá rabiós, fermat á dins les auforges. Axi heu va fé aquella dona y l’ondemá hey torná eu frarêt. — Ave Maria Purisima. ¿Me voldriau doná les auforges? — Si, preniulês. Eu frerêt prengué les auforges y quant va essê molt fora vila se posá á di. D’una faveta un gallêt, d’un gallêt un porquêt, d’un porquêt una muleta y d’una muleta una Catalineta. Catalineta surt y doném una besadeta. Obri les auforges y sortí eu cá y li va menjá eu nas. — Catalineta, digué, quina rabiada m’has feta pendre! Are ja no tench nassêt. Vat aqui sa rondaya d’eu frarêt. Ja está dita menjalêt frita, y si no t’agrada tiralê dalt la teulada.
B) Es tres germans (Alaró)
Axó erán tres germans que no tenian pare ni mare. Y son pare s’havia mort sense dispondre. Consultaren d’aná á n’el rey que los partís es béns, hey anaren y p’es camí es majó anava á devant, es segon derrera es majó, y es petit derrera tots. Trobáren un homo qui cercava una mula. Diu, á n’es majó: — Germá ¿qu’heu vist una mula? Diu es majó: — ¿Qu’era torta? — Si. — Ydó, no l’he vista. Tróba es segon y li diu: — Germá ¿qu’heu vista una mula? — Diu: — ¿Qu’era grisa? — Si. — Ydó, no l’he vista. Troba es tercé. Diu: — Germá ¿qu’heu vista una mula? — ¿Qu’era coxa? — Si. — Ydó, no l’he vista. Llavó los demaná ahón anavan y ley digueran, y aquell homo partí devant, y sen aná á ca’l rey, y li contá lo que li haviá pasat ab sos tres germans. Arriban es germans á ca’l rey, y li demanan que los partesca es bens. El Rey diu á un criat, que los dòn un bon berená, y que li duga per escrit tot lo que conversarán mentres berenan. Per berená los tregueran una porcella rostida, y llavó vi. Diu es petit: — Bona ês aquesta porcella, si no hagués mamada llet de gadella. Diu es segón: — Bó es aquest ví, si no fos de mayola. Diu es majó: — Guapo es el rey, si no fos bort y fiy de moro. Aquell criat dugué per escrit tot axó á n’el rey, y el rey quant heu va havê llegit, enviá á demaná es qui li havia regalat aquella porcella. Diu el rey. — Aquesta porcella ¿com la criáreu? Diu s’homo: — Sa trutja se morí, y teniam una cusseta y la mos vá criá. Llavó el rey enviá á demaná s’homo que li havia regalat es ví, y li diu: — ¿D’hon es aquest ví? Diu s’homo: — Es de mayola. Llavó el rey envia á demaná sa seua mare, y li diu: — Jó, ¿de qui som fiy? Diu: — Con! De ton pare: Diu el rey: — ¿Y qui era mon pare? Diu sa mare: — Ydó un any qu’hey vá havê guerra, passarem á n’es moro, y tú ets fiy d’un moro. Llavó preguntá á n’es tres germans y los diu: — Tú ¿com sabies que sa mula era coxa? Diu: — Perque tot lo cami només trobava tres potades. — Y tú, ¿com sabies qu’era grisa? Diu: — Perque vaig trobá un parey de bolcadós, y hey havia pels blanchs y pels negres. — ¿Y tú, ¿com sabies qu’era tòrta? Diu: — Perque á cada banda hey havia sembrát y no més trobava menjat d’una banda. Los diu el rey: — Y are voltros ¿que no píntariau es vostro pare, á un papé? Varen di que si, y el pintaren á son pare. Quant el tengueren pintat, los doná una pistola, y los digué, que li havian de tirá un tró per hom, y es quí li faria mes bó, tendria tots es bens. Es majó, y es segón li tiraren. Es derré va di que no li volia tirá. Diu el rey: — Y tú perque no li tires, tú veus qu’axo no’s ton pare, qu’axo es una estampa. Diu es petit: — Maldement; jo no li vuy tirá. Per molt qu’el rey li suplicá, ell no volgué tirá á son-pare y el rey li digué: — Ydó es bens son teus. S’en tornaren tots tres á ca-seua, es petit tengué es bens, y es cuento ja está acabat. |
Scripta online > Scripta mallorquina >