Antoni Ma Alcover («Jordi des Recó»): «En Pere de sa butza»

Bm-1895b-1.1


            Això era un pollastrellot que havía nom Pere.

            Un dia sa mare li diu:

            —Ves-me a comprar carn sense ossos. Vet-aquí un sou. No’n vulgues donar més.

            En Pere se’n va a Ca’s Carnisser i diu:

            —Ma mare ha dit que’m doneu carn sense ossos.

            —¡Carn sense ossos! diu es carnisser. Una butza no’n té cap.

            —¿I què val? diu en Pere.

            —Quatre doblers, diu es carnisser.

            —¡Quatre doblers! diu en Pere. Ja vos bastarà un sou. Ma mare no vol que vos ne don més.

            —¿Però no’t diuen que no més val quatre doblers?

            —Però, si ma mare no més vol que’n don un sou, ¿qué hi puc fer jo? diu en Pere.

            —¿Qué hi pots fer? No esser tan carabassenc! diu es carnisser.

            A la fi es carnisser pren es sou, i li dóna una butza, plena, com se suposa.

            En Pere l’agafa, i la du a sa mare.

            —¡Una butza! diu sa mare, com el veu. ¡Ah tros de banc! ¿Qué és lo que dus?

            —Carn sense ossos, diu ell. Ni cap que no’n té. Paupau-la, veureu.

            Sa mare, com prou va haver esqueinat, diu:

            —No res, tu l’has duita, tu l’hauràs de fer neta. Ves-te’n a mar a fer-la-hi.

            En Pere se n’hi va. Arriba, i frega qui frega, però per defora només.

            Mentres tant, una barca saupà àncores, issà veles, i se n’anava ben atacada per endins.

            En Pere, cansat de fregar, se posa a cridar amb tota sa força:

            —¡Mariners de la barca, tornau a terra! ¡Mariners de la barca, tornau a terra!

          Tant va cridar, que es mariners, creent-se que aquell homo tenia un denou, giren sa proa cap a terra. Quan foren a sa vorera, En Pere, mostrant-los sa butza, digué:

            —¿Que és neta, vos pareix?

           Los va caure tant tort aquesta sortida, que un parei salten a terra, i li donaren una ablanida, que se pensaven haver fet llarg.

            —Idò ¿qué havia de dir? damanà En Pere.

            —Déu vos do bon vent, li contestaren.

         Se posa sa butza dins sa faldriguera, i ja és partit cap a la vila. Comença a moure-se vent. Troba dos picapedrers que enteulaven una casa nova, i es vent los prenia ses teulles. En Pere los afina, i com passava per baix d’ells, los enfloca:

            —¡Déu vos do bon vent!

           —¡Bon vent, i si’n feia un poc més, pegaríem abaix! s’exclamen ells; i ja davallen i n’hi donaren de galletes més que no’n volgué.

            —Idò ¿qué havia de dir? demanà en Pere.

            —Déu vos aferr, li contestaren es picapedrers.

            L’homo seguí cap envant, i en troba dos que se baraiaven.

            —¡Déu vos aferr! los diu per tota escomesa.

            —¡Ja estam aferrats demés! i, en lloc de departir-mos te’n vens amb aquestes? digueren.

           I ja se varen esser desferrats, s’aborden a ell, i xisclet vé xisclet va, fins que s’hagueren espassada tota sa ràbia que duien.

            —Idò ¿què havia de dir? los demanà s’aubercoc.

            —Déu vos departesca! digueren aquells dos.

            L’homo seguí cap envant, i en troba dos que venien de casar-se.

            —¡Déu vos departesca! los diu tot remolest.

            —¡Ara mateix venim de casar-nos, i ja demanes que mos departem! digueren ells.

            S’hi afuaren novii i novia, i n’hi donaren de bescuit tot lo que va esser bo.

            —Idò ¿qué havia de dir? demana En Pere tot etzufat.

            —Que pogueu estar molts d’anys plegats, digueren es noviis.

          L’homo seguí cap envant, i en troba dos que eren romasos sembrats dins un encallador, i un acabava de sortir i aidava s’altre, però no’l poria treure en via ninguna.

            —¡Que pogueu estar molts d’anys plegats! diu En Pere, com los ès devora.

            —¿En lloc d’aidar-mos a sortir, diu es qui era fora, te’n vendràs amb aquestes?

            Deixa s’encallat, i pega fua an En Pere; i matalofada vé i matalofada va, amb un poc més l’esbalteix.

            —Idò ¿què havia de dir? demanà s’atupat.

            —Que així com ès sortit un, que surta s’altre, diu aquell.

            En Pere seguí cap envant. Troba un tort, i ja li diu:

            —¡Així com ès sortit un, que surta s’altre!

          —¡Un que’n tenc, encara el me planys! s’exclama aquell; i ja li ha entaferrada mansiula i altra, i n’hi deixa un bon esplet damunt ses costelles.

            —Idò ¿què havia de dir? damana En Pere.

            —Déu el vos conserv! diu es tort.

            L’homo seguí cap envant, i com entrava dins la vila, en troba un amb un bony com es dos punys su’s mig des front.

            —¡Déu el vos conserv! li digué ben rabent.

            Li va caure tan avall an es bonyarrut, que l’agafà p’es coll, i, si no le hi prenen, l’aufegava.

            En Pere com se va veure llibert, ja no volgué demanar pus: ¿Idò què havia de dir? Se trobava prop de l’esglèsia, i anant de la banda de la banda, així com pogué, s’hi aficà, perque no li arribassen pus.

            Va caure que feien es sermó de la santa bul·la; i es predicador, bul·la d’un vent, bul·la de s’altre; sempre tenia la bul·la dins sa boca.

          En Pere, que amb tantes de planissades com se n’havia duites, ni hi sentia ni hi veia de cap bolla, sempre que es predicador deia bul·la, se creia que deia butza.

            —Ja la me deu haver afinada! deia ell; i s’agotzonava tant com poria, i no decantava ses mans d’allà on tenia sa butza.

            I es predicador, que, com més anava, més anomenava la bul·la, i En Pere que més se creia que la hi havia afinada. A la fi, no pogué suportar-ho pus, i cridà ben fort:

            —¡Malangra sa butza i qui prega per sa butza! ¡Velataquí, si la voleu!

          La tira en mig de sa gent, pegà damunt es cap d’una dona, s’esclata tota, n’eixumorà una partida, i foren com a picades d’aranya. S’aubercoc fuig, li pitgen totes darrera, l’assoliren una passa allà-deçà es portal, i amb sa primera fitorada el fan anar de copes; s’hi tiren totes damunt, i el se cuidaren a menjar a picades.

          El deixaren per mort. I un parei de bones persones el se carregaren i el se’n dugueren a sa mare, que l’esperava que vengués amb sa carn sense ossos neta, per fer una vega d’aquelles d’aquelles.

           Sa mare, com va veure allò, no tengué més remei que colgar-lo; i de ràbia el feu jeure amb sos talons darrera. I encara hi jeu, si no s’ès aixecat.

 

            Sa Punta, Agost de 1895.

Comments