Anònim: Nostàlgia d’un temple cremat

Bm-1862-2


  Pedra qu’ un temps jo mirava

Ab respecta y cortesía,

Perque baix de tu hí havía

Un cor de sants que entonava

Himnes á Deu y á María;

  Are aquell temps ja ‘s passat,

Y ab tristesa estig veent

Qu’ un altre temps ha posat

Lo qu’ era objecte sagrat

En un lloc molt diferent.

  Axi com s’ arranca un ábre

Y el tornan á trasplantar,

T’ han arrancat, preciós mabre,

D’ allá ahont te va sembrar

Sa ma inteligent d’ en Fabre.

  Y trasplantat te mír ara

Desde el temple ahont sentías

Entre dolsas armonías,

Pujar á tú es fum de s’ ara

Y los plants de Hieremías.

  ¿Perque els homos inconstants

Han mudat sa teua sort?

Ja may mes d’ objectes sants

Rodetjada com abans

Et veuras p’ es teu conhort.

  Se má de Deu escrigué

Que sis sigles sols de vida

Tengués sa casa que unida

A êll estava, y resolgué

Que llavò fós destruida.

  Inmutables vuy s’ ostentan

Unas onas ben deuradas

Qu’ en tú es miran entalladas,

Blasons que mos representan

Sas edats que son passadas.

  Blasons que no morirán

Perque no moriren ja,

Sino que recordarán

Dias que sempre serán

De plant y plor p’ el cristiá.

  Si voltros inanimats

No estiguesseu ¡cuant diríau!

¡Cuants de sucesos passats

Y presents mos contaríau

Que ‘s tendràn ben olvidats!

  Quedau muts, blasons insignes,

Com muda está sa noblesa,

Esperant dias benignes,

Esperant que dias dignes

Del mon borren sa vilesa.

  Descansau demunt sas glorias

Dels nobles que recordau,

Y no olvideu sas memorias

Que escritas de sas historias

A cada fulla trobau.

 

Comments