Xacoters de Balàfia: Sant Joan

            a)


             Es focs i totes ses supersticions referents a sa nit i es matí de Sant Joan, no tenen res a veure amb sa religió ni amb sa festivitat des sant, sols és degut a ser un d’es dies més llargs de s’any i des de temps immemorial ha despertat intriga, desbocant amb creènces irreals; tals costums són universals, es moros quan estaven aquí ja ho celebraven i no eren cristians.

            Se li diu sa festa de Sant Joan per ser una referència ben concreta.

            Es focs que es fan avui, son una derivació des costum vei que es protagonisme era sols es foc i ses trabucades, avui és una exhibició d’art, color i focs artificials.

            En aquell temps estava tan arrelat que a cada casa tenien una tanqueta, sense cap abre, aposta per fer es focs de sa nit de Sant Joan.

            Simbolitzava sa destrucció de tot lo dolent, pestes, epidèmies, mala ombra, etc.

            Dies abans es recoïa prou llenya per ses hores que pensaven havia de durar sa vetllada.

            Sa preferida eren es troncs de figuera de pic secs, duraven molt i amb ses perdigonades aixecaven vol d’espurnes.

            Es feien nou focs en filera, no molt grossos, que els poguessen botar des des güelo fins s’al·lot.

            Ses dones no saltaven, probablement era per sa condició física o pes vestits.

            Encesos es nou focs, ja ben avarats, començava es ritu, tots es homes en filera botant-los d’un cap a s’altre, cantant ses gloses pròpies de nit tan meravellosa.

            Seguidament amb trabucs, carabines i trossos, carregats fins a sa boca amb pedruscada, clavesons o sal començaven a disparar a vuit focs, fent una tronaroia i volta d’espurnes que pareixia l’infern.

            A vegades els hi rebentava alguna arma per haver-la ataconat de més.

            Capgirats i apagats aqueixos vuit focs, s’arremolinaven as que quedava encès, que li atiaven llenya fins arribar a dimensions gegantesques; quan més gros es feia, més mèrit tenia i era vist de molt enllà, inclús de fora terme.

            Mentres durava sa xacota no mancaven es bunyols, servits amb còvecs, i marranxes de vi sempre rodant.

            Quan havia passat sa primera fogerada, començava de bell nou sa tirada amb totes ses armes contra sa caliuada, es efectes eren aparescuts an es focs artificials d’avui.

            I així durant tota sa nit o mentres els hi quedassen forces i pólvora per cremar.

            En algunes cases duraven fins es matí, fent s’esclat derrer carregant totes ses armes i a’s moment de sa sortida des solei sonava es darrer esclafit que ressonava un bon rato per tots es putxos.

            En algunes cases també sa nit de Sant Pere es solia fer un sol foc, amb festa apareguda.

            Creim aquest, més que tradició, era enyorança de sa nit de Sant Joan.

            També es matí de Sant Joan hi havia un costum que perdurà fins es anys 1920/30.

            En totes ses cases de camp, en sa matinada, anaven a cercar canyes i murta i engalanaven tota sa casa fins es carreró d’entrada, havia de quedar enllestit abans de sa sortida des solei.

            Tal costum creim era per rebre amb més solemnitat s’arribada de s’istiu.

            Recordem aquell refrany: “Dia de Sant Joan, dia més llarg de s’any”.

            També ens contaren un altre costum original:

            Vuit dies abans des dia de Sant Joan es desvisaven ses mosques, diguent:

            “Vos desvisam per d’avui a vuit dies abandonar sa casa i anar-vo’n as camps a prendre la fresca i menjar figues que per tot arreu n’hi ha solada”.

            Arribant es matí de Sant Joan i ja adornada sa casa, es deixava sa canya més grossa i forta adresada a sa porta des porxo, per a canyada plena arruixar ses mosques que no havien complit es desvís.

            Aquest costum era originari dés fet real de què per Sant Joan, quan arriba sa calor, ses mosques se’n van al camp a cercar ses fresques i quan arriben es primers freds tornen a ses cases.

 

 

            b)

Berruguet de Sant Joan

 

            Na Rojala era una al·lota anys ha ja festetjadora, baixa i redona com una baldraca, amb un rebat de mamelles que es mantó casi no hi arribava.

            Sa nit de Sant Joan, dia d’encantaments, enciseries i berrugaments, ella havia calat baix des llit ses tres faves, una sencera, s’altra ceiada i una pelada.

            Es matinet en quan despertà, encara enfosquissat, molt emocionada, amb es uis clucs i a grapes, començà a cercar una de ses faves, pero per més que palpàs, no en trobava cap, fins que ja ben de dia i amb es uis oberts, va veure no n’hi havia cap, ses rates se les havien menjat.

            Ja una volta aixecada, es determinà a anar a sa primera missa, s’enrevullà i endiumenjà, encitronà sa ruca amb s’aubardà de flocs i sa pell des moltó de Nadal damunt, s’hi encaramassellà i “bots cap a missa”.

            Arribant a sa font de Balafi, damunt ses herbes de sa vora d’es safareig, veu un infantó com un sol que se la mirava xinglotant com si hagués plorat molt.

            Na Rojala baixà de sa ruca, el replega diguent-li “pollet meu” i a cavall seguiren camí cap a missa.

            Acoxant-lo contra es seu pit li feia gràcies i galanies; quan ja eren per can Pere Mosson tocant-li sa careta li deia: i té oreietes per escoltar cançonetes! i té boqueta per prendre lleteta!, aquí s’infant fa una estemordida i una carussa replicant amb veu ronca i aiguardentosa: i també bocassa per mamar aqueixes mamellasses! i començà a crèixer, tornar-li sa cara peluda sortint-li un banyam rivoltat.

            Sa dona va pigar un esglai que es va senti fins Balafi, i el va batre tan lluny com va sebre que va ser dins sa pica de sa font i amb sa somera llevada de quatre prompte va ser a missa.

            Tremolant com un ventador ho va anar a contar a monssènyer, qui la tranquil·litzà assegurant-li que allò no era cap diantre, sinó solament un berruguet que en so dia de Sant Joan sempre anaven amollats fent trapesseries.

            Na Rojala ‘ximateix abans de tornar a caseua va resar tres parts de rosari i tota quanta oració sabia tant cantada com recitada.

            Quan torna a passar per sa font de Can Pere Mosson guaità dins sa pica pero no hi va veure res.

            Ja més tranquil·la va seguir dret a caseua maleint sa rata que li havia menjat ses faves.

 

            (Me’l conta na Maria, sa dona d’en Pepito Pujolet es dia 2 de juliol 1981).

Comments