Vicent Serra: Degradació de la llengua a la vila d’Eivissa

            Però anem tot d’una a-n es gra, sino ‘s que siga tot paya lu que ‘s recuy a sa pobre era de ma curta inteligencia. ¿Quína serà, respectables Cungressistes, sa materi de que yo puga tractà sensa’cansarvus, durant es breu temps que puré entretení sa vostra amable atenció? Dexant ses difícils qüestions filulògiques qu’aquí han d’aclarirse, miraré d’enterà es Cungrés de s’estat en que ‘s troba a Eyvissa sa nostra Llengua estimadísima.

            Y plaguera a Deu que pugués cuntà millós noves de la seua prusperitat, an que no sigan del tot descunsuladores ses que tench per manifestà! Es cert qu’un viatjé amant de sa Llengua Catalana, qu’arribi a Eyvissa desitjós d’estudià ses varietats d’es nostru dialecte, rebrà penosa impresió quan vegi que a dins sa ciutat, ahont viuen ses presones més ilustrades de s’Illa, ses que ’n seues cunversacions vuldràn passà per més interessades en su prugrés y més amants de la Patria, ha sufrit tal cambi de fesumía sa nostra Llengua, que sa mare, si la ves, tot just la conexería. Multíssimes son ses paraules de pura descendenci catalana (que sens ducta les usaven es cunquistadós que vengueren a lliurà a Eyvissa de s’esclavitut d’es morus y plantaren a lu més alt de sa nostra ciutat sa creu de Cristu a s’ombra de sa bandera catalana) que no’s poren dí devant es ciutadans eyvissenchs sensa’spusarse’s qui les diga a sé mutiu de bul-la, o al menus, a passà per pajés en su tractu y d’escassa cultura intel-lectual.

            Cumensant p’es noms propis, dins vila (ancara qu’en Cal-lus III va cuncedí a sa capital de sa nostr’illa es títul de ciutat, en general cuntinúa diguèntseli vila) dins vila, dich, casi no hi há Juans ni Peps, ni Peres, an que sigan molts es que celebren sa seua festa es dia d’es Sant Precursó de Cristu, de s’humil espós de María o d’es Príncep d’es Apòstuls. Rigularment tots se diuen Juan (cast.) Fulanu, Pepe Sutanu, Pedro o Perico Menganu. Si’s tracta de senyuretes, ¡ah! no trubaríen qui les vulgués (si’s diguesen María, Fracisca, Carme). Y en quant a n-es noms cumuns son també molts es que s’usen o del tot castellans, o castellanizats. Es nostrus ciutadans no ‘s ficsen emb un assuntu o un ubjecte, sinó que s’hi fijan; no tracten d’una qüestió, sinó que tratan d’una cuestió; no cumbreguen, sinó que cumulguan; no diuen quefe, sinó jefe; criden es sastre per ferse pendre, no mida, sinó medida d’un traje; y si totambú (¡ah, aquexa paraula, lu matex que tantot, sí que no poren sufril-la ses ureyes ciutadanes d’Eyvissa! si totambú li escapa a un devant ells di després o despuxas, encara qu’esteriorment no mostrin desagradu per no faltà a sa bona crianza, interiorment pensaràn ¡qué pajés es aquet senyó! y fins potsé que derrera’hi fassan broma en ses cunverses d’ells emb ells.

(...)  

Comments