Pepita Escandell: Ses Frasquites

S’escena representa una sala senzilla: una taula, quatre cadires i un canterano; dalt des canterano hi ha un gerro de vidre amb un ram de flors. Per sa paret, retrats d’homes amb un senyor amb bigot.

En escena: na Frasquita güela, na Frasquita mare, na Frasquita filla i na Mariquita.

Na Mariquita ensenya a fer mundillo a na Frasquiteta filla, i aquesta té es mundillo descansant sobre sa taula.

Ses altres, mare i güela, fan calça.

Escena I

Frasquita filla. — Ara dos voltes de sa maceta esquerra i agulla.

Mariquita. — No, filla meua, tres voltes de sa maceta esquerra i agulla.

Frasquita mare. — Ai, filla meua, amb tal de dur-li la contrària...

Frasquita filla. — Vol callar, mamà? Entre una i s’altra ja tenc es nirvis com cordes de guiterra!

Mariquita. — Filleta meua, no n’hi ha per tant.

(Durant un moment callen)

Frasquita güela. — I ara amb què les teniu?

Frasquita mare. — Res, mamà, que na Mariquita ensenya a fer mundillo a na Frasquiteta.

Frasquita güela. — Més randa que jo sé fer, no crec que n’hi haja una altra. En ses nits que sa barca, amb tots es homes de sa família, era per la mar, i feia mal temps, jo, per no cavil·lar tant, feia mundillo finsos que tots eren en terra.

Frasquita mare. — Idò ara sí que sé d’on ve tanta caixonada de randa.

Frasquita güela. — Filla meua, en sos anys que tots es homes de sa família van embarcats, totes les Frasquites de ca ses Frasquites, es dies de mal temps han fet randa.

Mariquita. — Idò a sa meua família, totes ses dones, es dies de mal temps, resàvem i resam a la Mare de Déu de Jesús i a la Mare de Déu del Carme.

Frasquita güela. — Naltros també hi anàvem, a vore la Mare de Déu de Jesús.

Frasquita mare. — No diu això. Diu que en comptes de fer randa, quan tenien ànsia, elles resaven.

Frasquita güela. — I naltros també resàvem. A casa no n’hi ha ningun, de moro.

(Callen totes i només se sent remor de ses macetes. A dins se sent un tro).

Ses tres a la junta. — Ai! Què ha sét això?

Güelo. — (De dins)

            No és res, no importa que...

Frasquita güela. — (Asseguent-se)

            No ha sét res. Ton pare, que se’ls ha donat per pescar. Treu sa canya per sa finestra que dóna a la mar, i allà el teniu hores i hores. Es pa que gasta amb s’esca i fent bromeig!

(Na Frasquita filla i na Mariquita surten a vore què ha passat).

 

Escena II

Frasquita mare. — Es papà mos arruïnarà. Ahir, sense anar més lluny, va gastar mig pa.

Frasquita güela. — Però què dius? No saps que ja fa temps, jo guard es estribancos, desfaig ses soles, i allò li serveix de bromeig?

Frasquita mare. — Idò ha afinat que es peixos piquen més si talla un bon tros de pa.

Frasquita güela. — Ja l’arreglaré, jo.

Frasquita mare. — Deixem-lo fer, que li queda tan poc de vida...

Frasquita güela. — Sí. Enrecorda-te’n des tio Joan, que per poc li fan sa festa des centenari dos voltes. Jo crec que ja tenia prop de cent quaranta anys. Va venir tota Eivissa a vorer-lo. Fins i tot un diari de Barcelona en va parlar. Ara que em ve a la memòria... què va passar ahir quan va venir aquell jove que fa la roscla a na Frasquiteta, que de repent ella se n’enretirà de sa finestra i per molt que ell la cridava, ella no va treure es cap per res?

Frasquita mare. — En Pep de n’Eulària, que és més bo que es pa i des de fa una temporada na Frasquiteta li fuig com el dimoni de la creu. Jo li volia dir, perquè em té ben escalabrada. Mirau, que amb so bon partit que és, tan per ella com per naltros. Una barca de ses més bones d’Eivissa a mitges amb so seu germà, un bon treballador, que cada dia du a sa peixateria més peix que ningú, i aquesta bamba quetolla se’l deixarà perdre.

Frasquita güela. — Idò digue-li tu alguna cosa. No vets que aquestes novel·letes que cada setmana li envien li han omplit es cap de pardals... S’altra setmana li tiraven per baix de sa porta «Perseguida hasta el catre», que ella i na Marieta llegien d’amagat. Jo els hi vaig dir que ja es podien anar a confessar, i ses dos varen fer un tro de rialles per tota resposta.

(...)

Comments