Josep Clapés: Es dissabte de Sant Joan

            No porem allargar-mos molt...

            D’això que vaig a contar deu fer prop de coranta anys. Sa casa nostra estava damunt un pujolet, i una de ses parts d’aquella petita hisenda era una tanca llarga, molt llarga... Casi no en tenc memòria: està tan lluny allò!

            Sí tenc memòria de que pocs dies antes de Sant Joan, es 24 de juny, es al·lots de sa casa, i molts altres, d’es vesins, recollíem llenya; argelagues, romaní, cepell, trossos de madera que no servien, esteperes, rames de pi i de savina, fulles seques de qualsevol classe que fossen; argelagues sobretot. I allí sa llenya, donàvem compte an es director de tot allò, que solia ser, i per força ho havia de ser-ho, es més vell, no arribat encara an es 20 anys, i ell manava, i lo manat es feia, que a les vuit en punt estassen es nou focs, i a les set i mitja allí estaven, a sa tanca llarga: nou munts de llenya, ben arreglada, d’un quintar es primer i d’una arrova s’últim.

            I ja estan allí, ben hermosos, en filera i separats tres o quatre passes un de s’altre.

            Estam sopant, i prompte van arribant vesins i vesines, acompanyades algunes d’aquestes de s’enamorat: tots (es hòmens) porten es seu tros, sa seua pistola o es seu cotxorrillo, que llavò no hi havia encara més armes que ses de pórvola sola: ja veurem, quissà, que davant de sa pórvola hi solia haver metralla, però no serà anit. Parlen un rato, i de prompte va un de naltros, es al·lots, cridant: ja encenen, ja tiren! Surten es vells i ses dones, i tota sa companyia, i efectivament...

            Pertot es veuen focs, de totes parts surten tirs, canonades pareixen, hasta en es Castellar s’hi veu una grossa flamarada. Estam es al·lots (i crec que en aquell moment tots, tothom) esperant s’orde de mon pare, s’orde d’encendre... Orde donada i complida per tots, tots contents, alegres, ballant. Sols Déu podria dir llavò que sa veu de foc, al·lots, que tanta alegria els donà partint de mon pare podrien tal volta rebre-la algun dia amb no tant de goig. Allí, a casa, tot era broma; allà...

            I seguint sa festa, ja es sap: són nou es focs? Aquí d’es hòmens! No hi ha més remei que saltar-los, des d’es primer foc hasta s’últim foc, i si es cremen, que es cremin (ningú es crema), i an es mateix temps que van saltant uns i repica una parella es tambor i ses castanyoles, desparen es altres es seus trossos, ses seues pistoles, es seus cotxorrillos; i com es putjos vesins són més alts, i mos dominen...

            Són les onze i es nostro bon pare resol que sa funció està acabada ja. Es vesins es despedeixen, es vells se’n van (supòs) as llit, i es al·lots...  

            Entre parlar de si a Can Fulano o Can Sutano hi havia més o menos focs, i de si en tal o en qual hi havia hagut més o menos trossades, i pistolades, i música, i xerrant d’altres coses mos passam es temps hasta que recordant, a les tres, que és dia de Sant Joan i que hi ha que veure sortir es sol, mo’ n’anam cap a’s port, a mitja hora, i allí, mentres que ses al·lotes (crec que n’hi havia algunes), acompanyades, naturalment, de ses seues mares, no em record quina cosa busquen dins d’es cànem (costums de llavò), naltros mo’ n’anam a s’hermosa platja a pendre un bany... Ja, elles i naltros, reunits de nou, mos donam es molts anys i bons, cosa que és molt de costum, i tots, totsols o aparellats, mo’ n’anam a ca nostra, a menjar-mos ses primeres figues rojals de s’any, que per aquell dia teníem reservades; i ben pentinats i posats de gala mo’ n’anam a sa parròquia, a sa missa major, que amb devoció oïm.

            I acabada sa missa surt es bon capellà, i degudament revestit i en sa mà es salpasser, beneeix ses manades de cabres que perquè siguen beneïdes passen per davant d’ell, a la carrera i sonant es picarols, alguns pastors (d’afició sa major part), i que per lluir-les les porten i que per això les han cuidades tota sa nit, i les han empicarolades.

Comments