Isidor Macabich: El So Selleràs i el So Parra

            Arribava a s’Empedrat, cap a Vila, ja embrunit, el So Selleràs. Però començà a pluïcar, i tement-se d’una xubascada, féu idea de quedar-se de llimosna aquella nit a alguna d’aquelles cases. Era un home ja diós, més bé vei, magrit i de fosca morenor. S’ajudava amb un puntalet de canya i duia un senaió baix ‘xella.

            Lliurant-lo d’uns quissons que el lladraven, el rebé l’amo mateix d’aquella finca, el So Parra, jove encara i ben plantat. Convengué en donar-li posada, i junts arribaren a sa cuina. Dormiria allí, que hi havia bona caliuada. A un racó li arreglaren un jaç, amb paia i uns abrigais, per quan s’hi volgués ajeure. I ells, l’amo i sa muier, jove ben pareguda, amb una altra dona ja anciana, es calaren a sopar.

            En Selleràs donà mà a sa petaca (de pell de vei marí), carregà sa pipa i es quedà assegut vora es foc, en un cadiró, fixo en sa flameta des tions i es fum de sa pipa, però sense perdre compte, de reüi, de lo que es ‘nava empessolant aquella bona gent, sense fer-n’hi sa més petita oferta. Mai s’havia vist en tota s’illa d’Eivissa una cosa semblant. Devien estar de festa, perquè no es sopa cada dia a la pagesia de truitada, amb sa seua tassa d’olives (ja és de veure), una ampolla de vi i, com a darreries, ‘mel·les i figues seques. Perdudes ja totes ses esperances, tragué des sarró un grapat de garroves i se les va anar menjant. Sense girar-se cap es altres ni fer-ne mèrit, com aquestos no en feien d’ell. Seguia rosegant, calmosament, quan es de la casa es despediren per anar-se’n a jeure. —Bona nit mos dó Déu, digueren. —Amén, a tots, respongué. Després s’arribà an es banc gerrer i féu un glop d’aigua, es senyà, besà sa creu des rosaris que portava as coll i, recuint es senaió, vestit com estava, s’arrufà dalt es jaç, tirant-se damunt es cos una manta.

            No s’havia adormit encara, quan vé que s’hi atracava, llumet en mà, l’amo de la casa.

            —Escoltau, bon home, —li digué, baixet—. M’haureu de perdonar, però sa meua dona està de profit i li han fet gola aquelles garroves que us menjàveu. Si me’n dàsseu algunes vos ho agrairia molt. Ja sabeu lo que són ses dones en aquest cas.

            —Germà, em sap molt greu —li respongué—. No me’n queden de disponibles, perquè ja sabeu que no he tengut altre sopar.

            —Jo us pagaré lo que siga —replicà el So Parra, que ben entengué sa indirecta—. Però me n’heu de donar algunes, per poques que siguen. Ja us dic que en té desig.

            —Idò, si en té desig, que s’afoll —féu-li de contesta el So Selleràs—. No n’hi puc dar remei.

            I es tornà a ajupir, passant-se es senaió baix de ses costelles.

            El So Parra conegué que es vei l’enganyava, que guardava encara garroves. Però tenia vergonya de lo malament que s’havien portat amb ell, quan sopaven. Així que sigueren as llit sa dona començà amb es conte de ses garroves. No els n’hi faltaven, de millors, a ca seua, com ell li deia; però aquelles li pareixien més bones. Es vei se les menjava amb un gust!... I per més que es resistia, no tengué més remei, son marit, que anar-li amb aquelles solfes.

            Ja de matinada, sentí es vei que el despertaven a crits forts. El So Parra estava de lo més nic.

            —Si no miràs que hi ha un Déu —li deia—, us ‘via d’aixeixinar. Per mor de vós mos ha anat a través. Vós en teniu sa culpa. Ja us vaig dir que era un desig, que és cosa sagrada. No us donc un gep de llenya perquè sou un vei, però acudiré en justícia. Tirau envant ara mateix i mos presentarem an el magnífic Llobet. No us lliurareu de presidi.

            Ja arribant a Vila, li demanà ajuda un home que li havia caigut un ase dins una séquia.

            —Veniu, germà —li digué—. Dau-me-n’hi una maneta, per treure aquest gramàtic. Hi ha aquí molt de fang i m’hi falten força i manya.

            —I què voleu que faça? —preguntà el So Selleràs.

            —Veureu. Jo l’estiraré per sa cabestra i vós per sa coua. Així, tots a una, em sembla que farem bona maniobra.

            I amb tant d’ànimo ho feren, que el So Selleràs se n’anà de cul en terra, amb un tros de coua entre ses mans.

            —Ah, maleït! —cridava l’amo de s’ase. Que no veis que m’heu esguerrat es jument? Però vós me’l pagareu, com jo som fi de ma mare!

            —Jo he estirat com vós m’heu dit —s’exclamà el So Selleràs.

            —Però no així, a estropades, mal home! —replicava es de s’ase—. Seguiu-me, que vaig a dar-ne part a la justícia.

            Ja l’hem feta bona, ja —remugava el So Selleràs, camí de Vila de Dalt—: Avui tot em surt al quantre.

            I encara n’hi esperaven de pitjors! Per fugir més de borboll de sa gent i espair-se algun poc, que bé ho necessitava, pigà per sa murada llarga, que mira a sa Carrossa, xano-xano, ajudant-se amb es puntalet. Però el dianye anava aquell dia pel món. A mitjan camí, dos hòmens s’abaraiaven. Anà a despartir-los, encegats li donaren una esventada, i es trobà de colp a l’aire, fora sa paret, que passa allí casi arran d’en terra. Menos mal que caigué de peus i no es matà, de miracle. Ho pagà, en canvi, un homenet que estava allí aplatat, a redòs d’un herbatge, i va ser ja s’última feina que el cos li demanà. No va dir ni piu, el pobre.

            Es rembombòrit que allí es mogué! Hi correren es artillers de sa guàrdia immediata, s’alborotaren es vesins, un germà d’es mort jurava i perjurava que havia de matar aquell assassino, i el So Selleràs es trobà a la fi davant es jutge, duit en là per aquella gentada. Allí estaven ja esperant-lo el So Parra i l’amo de s’ase escuat, que havien dat ja compte per menut d’es seus agravis.

            —Només vos faltava això! —li digué molt irat es senyor jutge, quan sabé aquella última facècia—. A veure, a veure, explicau’s.

            —Sàpia sa magnificència... —xumisclava es pobre vei. I ho contà tot punt per punt.

            —Sí, sí, ja ho veig —mastegava es jutge—. Veig que les heu fetes cada vegada més grosses.

            El So Selleràs tremolava com una fuiaca, i es seus delators se’l miraven fierament. —Però vós voreu fins a on arriba sa meua justícia —seguí diguent-li el magnífic Llobet—. Escoltau tots. —I tocà una campaneta—. Si en sortiu amb vida, des càstig per sa mort d’aquell, tendreu que fer-vos càrrec de sa muier d’aquest home i de s’ase d’aquest altre, i mantenir-los i governar-los bellament, fins que els pogueu tornar tal qual els coneguéreu.

            —És que això jo no ho vui! —Ni jo tampoc! —cridaren a la una aquells dos.

            No he acabat encara —continuà es jutge—. Vós, So Selleràs, anireu abans, ara mateix, baix d’aquella paret de sa Carrossa, a fer sa mateixa feina que aquell desgraciat: tant si voleu com si no voleu. I vostè (an es germà d’es mort) vagi dalt sa murada llarga, en es mateix punt d’a on aquest va saltar; miri bé sa distància, i amb bon tino i punteria, caiga també damunt ell i mati’l!

            —Ja! —protestà s’interessat—. I si no li caic damunt i em romp un os? O enc que hi caiga! Això jo tampoc ho vui.

            —Idò, s’ha acabat es judici —cridà el magnífic Llobet—. I cuidado que ningú li toc an aquest vei ni un pèl sisquera! —I, sonant altra vegada sa campaneta: Alguacil (en castellà), despeje la sala.

Comments