(Salutació)

 

   D’un vapor garrit, hermós,

qu’ acababa d’arrivar,

els verem desembarcar[1]

formant agrup numerós.

   Son viatgers molt ben portats

que la nostre llengüe entenen:

¿d’hont sortiren, perque venen,

perque van acompanyats?

   ―Son d’ una invicta regió,

son d’un poble hospitalari:

celebran lo centenari

del rey Jaume d’Aragó.

   Venen d’empori, el més rich,

de comers, industria y arts,

admirat en totes parts

y de nosaltres amich.

   Volen veure aquest bossi

de la terra catalana,

qu’ arrancá la tremontana

y en mitx del mar va fluri.

   Volen veure les riqueses

naturals qu’ ell atesora,

el seu clima qu’ enamora,

los rastres de ses grandeses.

   Veure bé tots els confins,

los valls d’eterna verdura,

la montanya que perdura

sempre gornida de pins;

   lo panoramich del plá

que besa ‘ls peus de la vila,

sobre roca que s’enfila

custodiada per le má;

   los cims més alts ahont la gent,

en día del tot seré,

la terra hesperia veu bé,

al lluor del sol ponent;

   el mont Vedrá, magestad

que les borrasques humilla,

cual fidel guardiá de l’illa

y la seva llibertat;

   la Formentera també,

los freus y l’Espalmadó,

lloch motiu d’admiració

del propi y del extrangé;

   els ridens, cual ningun més,

Santa Eulalia y Sant Antoni,

pobles que son testimoni

de cultura y de progrés;

   les riqueses del sub sol,

les argentíferas minas,

y les famosas salinas

pá de pobres y consol;

   el repleg qu’ ab digna afan

ha fet y fá el nostre poble,

de lo que ha tengut més noble,

de lo que ha tengut més gran;

   el monument dedicat

á l’heroich Vara de Rey,

qu’ allá en lo camp del Caney

ser fill d’Ibissa ha probat;

   l’historia del que va sé

dels vils pirates terror,

y gloria nostre y honor:

lo gran mariné Riqué;

   las costums, els balls y cants,

trasses mercades á fons

per velles dominacions,

sobre tot dels musulmans;

   l’illa, si, qu’ un temps va está

al cim més alt de la gloria,

temps d’imborrable memoria

que sens dupte tornará;

   la qu’ abrich doná y descans

als primitius pobladors,

que després foren senyors

dels fértils camps catalans;

   la que ferme ha sostengut

guerras, lluytas, invasions,

sempre rotllanla pendons

de la patria en qu’ ha nascut;

   la que may son bras negá

á las empresas d’allí,

perque té molt qu’ agrahí

als nobles de l’Ampurdá,

   que ‘l deber cumplint ab fé

á sas costas arrivaren

y valents la llibertaren

de les mans de l’agaré;

   la que les armas empuña

al batallar sa germana

y sempre vol y demana

lo mateix que Catalunya;

   la que d’iguals fueros gosa,

bonas ideas cultiva

y al que á ses platges arriva,

reb y hospeda cariñosa.

 

   Apretém més fort lo llás

de ferm cariño sincer,

al sentir el dols plaer

de donarlis un abrás

   á eixos nobles catalans

qu’ arrivats al nostre sol,

veurán la mentida y dol

de mal haguts informans,

   que pintan injustament,

ab les mes negres colors,

y negántlis tots valors,

á Ibissa y la seva gent.

   Benvenguts sigueu[2], viatgers,

á Deu siau quant partiréu[3],

y may, per may, olvidéu

que son vostros, tots enters,

els ibissenchs verdaders.