Lo campanil de L’Alguer

 

Era de or canjant

lo campanil de Santa Maria,

me’l mirava encantada,

en joventut, finestrada.

 

Així ben fet

àgil i esnel

pareixeva que toquessi’l cel.

 

Les nuvoletes se’l besaven,

los pardals mil vols

hi entretxaven.

 

Però, hi havia qui amagat

li portava gelosies:

era Neptú que

ne la gruta tancat

se sentia en presonia.

 

Am a Júpiter s’és posat

i després de llamps i trons

un gran raio ha llançat

i’l campanil ha foradat.

 

Ara li refan la fatxada

i perqué resplengui

siguerà tota dorada.

 

Gran delusió nel cor he provat

del campanil n’han tret l’impalcadura,

però la sua cara no és dorada

sinó blanca i ajamburiada...

 

Esperem que lo temps,

los vents, lo sol, la lluna,

les estrelles, li donguin

la tinteta que

de tots és apreciada.