Lo Dissabte de Glòria primer
Lo Dissabte de Glòria de primer no era com és avui: de primer era festa de gran remor, los minyons s’armaven tots de bastó.
Se reuniven al carrer del campanil, tra grans i petits se n’hi comptava més de mil. Miraven tots en alt que muntessi lo campanaio: lo dissabte de Glòria era sempre a horàrio.
Lo campanaio era sempre puntual, la corda del badall preniva a mans. Al primer toc del campanó, los minyons alçaven tots lo bastó.
Tiquirriaven a veus fortes de contentesa: «Glòria! Glòria! És ressuscitat Jesucrist!». A les portes i als portons escudiven amb els bastons.
A brigades se dividiven, corriven per los carrers i carrerons anunciant les bones noves a pobres i a senyors.
Les campanes deslligades feven totes gran remor: lo bell repic a ball de Santa Maria i lo gran cop del campanó.
Era una música bella: lo so de totes les campanes, les veus dels minyons i los cops dels bastons.
Fusilades i esparatoris s’enteneven en tots los carrers. Al so del gran repic a ball los treballadors deixaven lo treball.
Era la contentesa dels minyonets per l’empromesa del cocarroi. Eren usances antigues, ara a poc a poc ne morin.
Les mares de família eren ocupades a fer casadines, casquetes, tortes i semoletes. En cada part de carrer hi eixiva bella olor. Lo Dissabte de Glòria de primer era festa de gran remor. |
Scripta online > Scripta algueresa >