Dissabte de Glòria


Lo Dissabte de Glòria primer

 

Lo Dissabte de Glòria de primer

no era com és avui:

de primer era festa de gran remor,

los minyons s’armaven tots de bastó.

 

Se reuniven al carrer del campanil,

tra grans i petits se n’hi comptava més de mil.

Miraven tots en alt que muntessi lo campanaio:

lo dissabte de Glòria era sempre a horàrio.

 

Lo campanaio era sempre puntual,

la corda del badall preniva a mans.

Al primer toc del campanó,

los minyons alçaven tots lo bastó.

 

Tiquirriaven a veus fortes de contentesa:

«Glòria! Glòria! És ressuscitat Jesucrist!».

A les portes i als portons

escudiven amb els bastons.

 

A brigades se dividiven, corriven

per los carrers i carrerons

anunciant les bones noves

a pobres i a senyors.

 

Les campanes deslligades

feven totes gran remor:

lo bell repic a ball de Santa Maria

i lo gran cop del campanó.

 

Era una música bella:

lo so de totes les campanes,

les veus dels minyons

i los cops dels bastons.

 

Fusilades i esparatoris

s’enteneven en tots los carrers.

Al so del gran repic a ball

los treballadors deixaven lo treball.

 

Era la contentesa dels minyonets

per l’empromesa del cocarroi.

Eren usances antigues,

ara a poc a poc ne morin.

 

Les mares de família eren ocupades

a fer casadines, casquetes, tortes i semoletes.

En cada part de carrer hi eixiva bella olor.

Lo Dissabte de Glòria de primer era festa de gran remor.

Comments