Conhort a una dama per l’absència de son marit


            Resposta de una dama a un canòngie que le ha fet una canzó en sesta lyra confortant-la en sas aflissions per l’ausènzia de son marit.

 

              Sesta en lyra

 

Senyor canòngie amable:

yo no sé com respondre als seus bells versos.

Ya sab que·n mi no és dable

que yo los púghia fer tant purs y tersos.

Vostet, senz ironia,

té·l do que Déu le ha dat de la poesia.

Ya sé qu·és sempre estat

amant de les tres muses principals;

que·n ellas ha studiat

fer las sestas en lyra y coplas reals.

Per fama és conegut

de tots un gran poeta molt sabut.

 

Perdoni-ma si ancara

m’atriff de fer-li en versus la resposta.

Già sab no és cosa rara

che·n las damas la musa sia disposta,

y que yo só una dona

che acostum cantar quand l’altru sona.

 

Y già che dech respondra

forza m’és che lu fàssia en algarès,

pués no me vull espondra

en sardu, ch·és per mi tott al revés.

Y axí, tènghia passiènzia

si mal m’esplicaré per poca siènzia.

 

Yo molt li só agraïda

del interès che pren en las mias penas.

Per contar-las en vida

se contarían més prestu las arenas:

són tantas y són tals

che dutt púghian trobbar-sa las iguals.

 

Attenghi a lu che dich,

che yo li esplicaré la veritat.

Veurà che no mendich

de tintas ni disegn per lu retrat.

Li faré, simplement,

lu quadru de chi té·l marit ausent.

 

Són già passats tres aigns

che só senza marit y me trob sola.

No vuill parlar dels daigns,

perchè sol lu pensar-lus me desola:

són las penas internas

las che més me torméntan com eternas.

 

Díghia, pués: y chi vida

pott la muller passar senza·l marit?

Sà che a tott ave unida

plau de restar al niu ont té·l sou llit.

E yo che acustumada

era en durmir de nitt acumpagnada…

 

Lu sab bé ma germana

Vissenta, che mai sola só dormida,

ni mai m’ha vengut gana

cambiar de llitt y estar-ma dividida,

com si·l cor me dighessi

che mai en dormir sola m’abituessi.

 

S’és dada l’ocasió

de vuler-ma casar sent già graneta,

creyent che tal unió

me faria passar la vida quieta,

tant més sent applaudit

che yo m’avessi pres un tal marit.

 

No puch, és ver, chexiar-ma

de ser-ma unida en bona compagnia:

sempre ha mustrat d’amar-ma

y dexiar tott a la voluntat mia,

de sort che·n lu estat meu

pareix che molt feliz m’avia fet Déu.

 

Axí sis aygns y mesus

me’ls he passats gusant del matrimoni.

Eill pensava en lus pesus

che porta lu guvern del patrimoni;

fins che s’és ausentat,

che tot a càrich meu l’ha dexiat.

 

Yo, trista y afligida,

forzosa he degut prendre lu guvern,

creyent che achesta vida

apenas duraria un sol invern;

y he vist lu desengaygn,

perchè me porta sempre de aygn en aygn.

 

Fins ara he fett curàggia

y già·l sa Déu com me l’he passada;

però, sent llonch lu viàggia,

só del tott descuntenta y mal turnada.

Pués chè faré, yo, sola?

Si me cheix no y ha algú che me cunsola.

 

De quant se n’és partit

pareix che achesta casa síghia viuda.

Totts, del gran al petit,

fins de me visitar i pòsan duda.

Y és che en lus lochs de dol

són pochs lus che s’acòstan per cunsol.

 

Ancara algun amich

che abans me visitava am a frequènzia

pareix che l’ús antich

hàggia perdut faltant la sua presènzia.

Y és puru ver chi ha ditt

che llarga ausènzia és mara del olvitt.

 

Per mi no és novetat

che ancara lus amichs púghian cambiar-sa,

pués teinch per assentat

che l’omma és com lu temps, che suol mudar-sa.

Y segons lus antichs

als morts y anats no y ha mai més amichs.

 

Astich també pruvant

che già no y ha amistat senza interès;

molts che pàrlan devant

anrera diun daprés tott al revés.

També la gratitut

a voltas és finsió y no virtut.

 

Són pagas che·l món dóna,

y cada dia més lu astem veyent:

s’estimma la persona

quissà per algun fi quand és present,

ma·penas ausentat

perd cada sort de víncul l’amistat.

 

Oh, che gran desengaign

en achesta ocasió tendre he degut!

Lu món és un engaign

che mai bastantement és conegut

y quand fiar d’eill vulem

és quand més nus engagna si·l creyem.

 

Parli, segnor canòngia,

si puch tendre rahó de cumpatir-ma.

Estich com una mòngia

quand fóra en lu miglior de divertir-ma,

per més che mon marit

és sempre stat discret ancara al llit.

 

Ma·xiò no me fa arrès

mentras che yo també dich lu rusari:

me plau che sia cortès

més prestu che no síghia temerari;

y sem tant ben units

che mai nus disputem lus nostrus fruits.

 

Axí no m’afligessin

tant altras circunstàncias més sensibles,

che me pareix no cessin

y són per remediar-las impossiblas

si no rés che lu Messias

ve prestu per calmar las penas mias.

 

Achesta contingènzia

me té molt agitada y molt violenta.

No basta la passiènzia

de Giob per sussagar-ma y ser contenta

faltant-ma lu diner,

che dels mals che pateix és lu primer.

                          (…)

Comments