Carta de Josep Frank a Milà i Fontanals


Alguer, 18 març 1869

 

            Molt il·lustre senyor D. Manuel:

            M’ha fet gran player ‘l rebra la sua respectabla lletra de ‘l dia 14, y m’ emprès de li respondre, tant per satisfer ‘l meu desideri com encara la sua curiositat. Escrich molt estret, com vustè veu, per axò apunt qué’l papel pugui cabra moltas cosas. Y ja que só vengut en aqueix punt, permitima que li digui, amà confiansa, d’ésser un altra vegada més clar en la escritura, aguent durat massa traball en detxifrar la lletra de vustè. Dit això, vaig a respondra.

            1.o Cansons. No conservem més ninguna cansó antiga que recordi ni la nostra primera pàtria y origen, ni tampoc ningunas que remuntin a ‘ls temps primers de la colònia. Ara se canta en llengua sarda, de la cual possehim tots los dialectes, o en italià. La mamma, que després de demà cumpli 74 anys, y que encara canta ab bella veu, recorda alguna romansa castillana y un fragment de cansó, que yo crech catalana pura, essent ella sòlita mesclar lo català a ‘l castillà. Yo, que coneix bé lo francès, lo castillà y ‘l portuguès, tent sempre de corrigirla.

            En cuant després a las cansons que vustè ma diu, ningú de Alguer recorda de haguerlas entesas. Tendria molt player de las tendra.

            2.o Llengua. En lo infinitiu, parlant diem amà, diura (y no dir) — lus antichs dievan di —, coneixer, suplí, vení, patí. Cuant però encontra una vocal, al·lora pronunciem ‘l r. No na vull saber arrés, amar a Déu, suplir un altra; y ‘l pòpul talvolta pronuncia suplí un altra.

            Adverteixi que los infinitius plans, és a saber, que tenan l’accent sobra la penúltima síl·laba, tots sa pronuncian am la r: conèixer, parèixer, etc. Lus truncats sens r (amà, deixà, bruixà, cremà) encuntrant vocal, sa pronuncia : cremar a foc ardent, bruixar a foc lentu; ma ‘l r és tan dolsa y rodona!

            La i de vaig, bruix, pareix, deix, etc., non sa fa més entendra, y és menester conèixer l’ortographia antiga per saber escriura tals paraulas. Los altrus, com veura, caura, rebra, treura (lo traure actual de vosaltras), los pronunciam com són escrits.

            Los presents de ‘ls verbos yo dong, estim, vaig, preng, teng, enceng, crem, rob, cog (de coura), pronunciem yo donch, estim, vatx, prench, etc.

            Cuant tendré més temps y més espaci li vuldré enviar tota entera una conjugació en alguerès. ¿Esistin en Barcelona gramàticas catalanas? Emvíguiman una per la posta, ma no per commissió, que al·lora ‘s paga massa.

            3.o Noticias. Li diuré brevement que l’Alguer era, en temps antic, una plaja habitada de pus pescadors. Cuant en lo 1120 s’en varan empossessar los genovesos prenint la Cerdenya a ‘ls pisans, la família Dòria, a ‘ls cuals vara pertocar, l’han populada de genovesos. En lo 1354, salvo error, o cerca aquellos anys, vara caura baix lo poder de Aragó; y al·lora, catxats los antics habitadors, és estada popolada de aragonesos y tarragonesos. Vustè veu que és ja 515 anys que los nostros paras de Catalunya són estats trasplantats en terra sarda.

            Amant com yo só de ‘l estudi de las llenguas, és tanta temps que var (vaig) fer un preparatiu de materials sobra la nostra llengua, ma que després he deixat, veyent la ninguna utilitat que en Itàlia fóra fet de un tal traball; y he posat mà a fer traballs sobra la llengua sarda, llengua qu’és un museo de antiguidat, per ferne apunt paragons ab lo llatí y grec antics.

            En 1780 encara sa costumaba de ‘ls notaris fer calqui stroment en català. Llibras catalans no sé si n’hi esisti : na cercaré.

            Escrivima sempre, sens raguardo algú, que ‘m farà molt gusto trobantma yo en lo meu element cuant ‘s parla de aqueixa matèria.

            Ephis Terrero és mort després de una llonga y tormentosa malaltia. Participi tal funesta notícia al senyor J. Francesch Martorell y Peña, saludant-lo de part mia.

            Li envich una composició, feta en una nit, per la mort de una minyoneta, que m’ ha causat tanta dolor! Fassima ‘l que creu y vol. Com composició letterària té massa de l’arcàdich, y forsis l’apostrophe a la lluna és soberch y cuasi isolat; com popular, és escrita en lo gusto de ‘l dia.

            No li voldré fer compliments. Amima coma fas yo, y recordisa de ‘l son servidor y amic                                                           

                                                                                                                      Josep Frank

 

Comments