Carta de Joan Pais a Rossend Serra


            Il·lustríssim senyor:

            Sa carta m’ha fet molt player, y jo no sé com regraciarla a vostè de tant honor.

            He tardat un poch a li respondre, és ver, ma no és culpa mia: quan sa carta és arribada, jo me trobava lluny de l’Alguer.

            Veig quant és gran l’interès que vostè té per l’Alguer nostra, y jo de tant la regracieg de part dels algueresos, nostres germans, y de part mia.

            Primer, però, que jo vagi envant, li fas notar que fins aquí he escrit un alguerès catalanizat. Ara, però, li escrich en ver alguerès; això és, ab totas las corrucions que’l dialecte nostre ha subit fins avuy per influència de la llengua italiana y’ls dialectes sards. Sabi, donchs, que de qui envant escrich en alguerès pur, no més catalanizat, perquè vostè pugui tendra per ara un’idea de nostre dialecte currumput.

            Tot lu que vustè ma damana li pugaria anvià; no cert astampat, ma manoscrit, parquè no sa hi ha may publicat de’questus cumpuniments literaris; o si calqui hu n’i ha, esisti a la biblioteca y no sa pot prenda. Lu que li anvigaré, forsis també ensieme ama’questa lletra, és obra de un amich meu, Antoni Ciuffo, que sa firma ama’l pseudònim de «Ramon Clavellet». Aquest jova y amich meu no és algarès, parquè nat a Sàssar y vivit assai temps a Témpiu (duas ciutats de Sardenya); però és tant entusiasta del nostru dialecto que ascriu sempra en algarès, prosa o versus; un jova inteligentíssim que faria assai de més si tanguessi temps y mezus (‘medis’). Jo y ell nus havem pusat al cap de purgà’ lu nostru dialecto més que puguem y de acustarlu a la llengua mara, la catalana. Això, però, mus (‘nus’) rasixi difícil per mancanza (‘falta’) de una bona gramàtica catalana que cuntengui la sintassi y de un bon diccionari de la llengua mara.

            Per certus dúbius, donchs, y per un astúdiu comparatiu he ascrit a l’amich de vustè, don Ramon Picó y Campamar, del qual asper ancara una rasposta adamunt de tot’aquellus dialectismus que ma sarvèixan tant.

            Yo també li anvich duas poesias que he fet aquestus dias com millor he pugut; ma sabi vustè que tant lus versus meus quant lus ascrits del meu amich Antoni Ciuffo són ascrits en algarès, sí, ma en un algarès més gentil, més purgat, un poch catalanizat, com vostè lu pot veura cunfruntantlu ama’questa lletra mia (‘carta’).

            Primé ja hi havia a l’Algué calqui hu que sa’n interessava un poch del nostru dialeto; ma ningú, però, ha pugut ascriura ni una gramàtica ni un diccionari. Yo vulgaria suplí’ an aquesta mancanza (‘falta’) y per ara ascrif (‘escrich’) una gramàtica; més tart, si tangaré temps y forzas, faré lu diccionari. Ma per tot això veig que senza (‘sens’) gramàtica i diccionari català no pugaré fe més que un traball proba assai. Per això, vostè ma pugaria diura si esisti una bona gramàtica ama (‘ab’) sintassi completa y un dicciunari de la llengua catalana, y quant còstan?

            Per la mia gramàtica li vull damanà’ un cunsell: com tangaria de’scriura las régulas, en italià o en dialetu? Sicom la gramàtica sarveix an Sardenya, això és en Itàlia, sa tangaria de’scriura en italià las régulas y’ls esempras en algarès, és ver? Dónguima un parèixar, vustè.

            Veu vustè com és diventat lu nostru dialeto? Haurà nutat que en moltas paraulas la e s’és cambiada en a, com en vangut per vengut, algarès per alguerès, damana per demana y totas las altras que vustè pot nutar en tot’aquesta lletra (‘carta’) mia. L’infinit dels verbos han pardut (‘perdut’) l’r final, però s’és mantanguda en calqui hu, com éssar, haver, fer, nàixer, parèixar, cunèixar. Com veu, també l’-e final de certus verbus han cambiat l’-e en -a: veura (‘vèurer’), moura (‘mòurer’), etc. L’o, després, s’és cambiat en u. Esemplas: lu - lus = lo - los (‘el - els’, artícols), vustè per vostè, juvaneta per joveneta, cumprem per comprem, dunau per donau, etc. L’-l- tra duas vocals sa fa antendra com «er»: ascala (‘escala’) sa pronuncia ascara, mala sa pronuncia mara. Y així també la -d-: teulada pron. teurara.

            Ama (‘ab’, que no esisti més) la mia gramàtica veurà millor totas las corrucions, y alora (‘llavors’, que no esisti més) pugarà fer (si’l creu diny de tant) un astúdiu (‘estudi’) adamunt del nostru dialeto.

            Quan haurà lligit las poesias mias y’ls escrits de l’amich meu, ma’n dungarà un parèixar, esper.

            No cregui vustè que del muviment literari y polítich de Catalunya nusaltrus siguem privus de notícias; ja de assai temps endrera nus ocupàvam de la nostra mara, la Catalunya, y dels sous fills, tant inteligents y industriosus, lu pòpul (‘poble’) més civil d’Espanya; y tal que verament pot astar a front del francès y del inglès, no sol de l’italià.

            Y ara acab per por de haverla enfadada a vustè.

            La prech, però, de solicitar al sou caríssim amich Campamar parquè m’ascrivi quant primer.

            Lu saludarà tant de part mia. Y vustè, aceti los osseqüis y la gratitut del sou umilíssim y divotíssim

                                               Juan Pais

Comments