Algarese
Prestu, què feu, bells geniis? Prestu, què feu, amors? Portau cada delíssia a cuntentà dos cors.
Si vu·l diessi Apol·lo cert vus pudriu scusar, ma si vu·l diun dos maras, per chè·l vuleu negar?
Fill che antén de la mara calchi cumanament pront vola, fugi y cerca tal que sighi obedient.
Donc si una mara, Vènere, si un altra mara, Pal·las, vus mana, no devreu scarragà vostras spal·las.
Ara sabieu que achestas vòlan dunà y premià, a chi s’ha fet gran mèrits vòlan servir y unrà.
A l’immortal dea Pal·las mai l’iscí de memòria la sciència de Vernazza que li fonch y és de glòria.
L’erudissió que, unida a la ínclita noblesa, resplend qual perla en mar, sempre li fonch palesa.
Lu talentu acutíssim, las altras dots més raras, perchè no las sabessi, no éran al món discaras.
De l’altra part ni Vènere am a raó pudia scunèsciar quant de gràcia Virgínia té y tenia.
Si al·la sua bella nàscita, si al sou primier instant anviat li avia las gràcias, era-li asciò bastant.
Si alquant li avia dunat del propri sou splendor, per racurdar-sa d’ella era señal d’amor.
Si cada flor de giovas invidiava sua cara tots lu sabían y Vènere devia saber-lu ancara.
Y chi no sà del·ls iaius qual sighi estat lo preu? Tal de Vírginia·l mèrit ésser lu splendor deu.
Assai distints en pau, assai distints en gherra fonch lus Fauzons: distinta par tot és ella en terra.
Empleus, títuls claríssims, onors y dignitats vanta·l sang de Fauzons, de tanta reys amats.
Tot sà y sabia la dea perchè era assai palès. Tot era not al món, ella ignorava arrès.
Donc, què tardau bells geniis? Per chè tardau, amors? Se’n va lu temps y ancara no cuntentau dos cors?
A maras tan benèficas, per chè no seu obedients? Per chè aquestas dos gemas prestu no uniu cuntents?
En ellas encuntrau quant de perfett vuleu. Un bell cumpless formar de gran virtuts pudreu.
Ma già m’acat que és fet quant yo vulia: lus cors han unit già lus geniis, unit han lus amors.
Sighi aquest dia faustíssim a tots de gioia y glòria, y de exempla sarvesci a la futura istòria.
Per tant, eletta còpia, mira am a amor lus versus que la mia llengua ditta-ma, de ningun sal aspersus.
Chi sà que un temps aquestus no dighin veritat, mentras de cor desígian-ta molts fills y llonga etat.
Yo call. Ma tu, mia musa, giacchè engrata ma sés, en pau ma léscia y vesta-na, que no ta cerc mai més.
|
Scripta online > Scripta algueresa >