Al senyor Giuseppe Vernazza amb motiu del seu casament


              Algarese

 

Prestu, què feu, bells geniis?

Prestu, què feu, amors?

Portau cada delíssia

a cuntentà dos cors.

 

Si vu·l diessi Apol·lo

cert  vus pudriu scusar,

ma si vu·l diun dos maras,

per chè·l vuleu negar?

 

Fill che antén de la mara

calchi cumanament

pront vola, fugi y cerca

tal que sighi obedient.

 

Donc si una mara, Vènere,

si un altra mara, Pal·las,

vus mana, no devreu

scarragà vostras spal·las.

 

Ara sabieu que achestas

vòlan dunà y premià,

a chi s’ha fet gran mèrits

vòlan servir y unrà.

 

A l’immortal dea Pal·las

mai l’iscí de memòria

la sciència de Vernazza

que li fonch y és de glòria.

 

L’erudissió que, unida

a la ínclita noblesa,

resplend qual perla en mar,

sempre li fonch palesa.

 

Lu talentu acutíssim,

las altras dots més raras,

perchè no las sabessi,

no éran al món discaras.

 

De l’altra part ni Vènere

am a raó pudia

scunèsciar quant de gràcia

Virgínia té y tenia.

 

Si al·la sua bella nàscita,

si al sou primier instant

anviat li avia las gràcias,

era-li asciò bastant.

 

Si alquant li avia dunat

del propri sou splendor,

per racurdar-sa d’ella

era señal d’amor.

 

Si cada flor de giovas

invidiava sua cara

tots lu sabían y Vènere

devia saber-lu ancara.

 

Y chi no sà del·ls iaius

qual sighi estat lo preu?

Tal de Vírginia·l mèrit

ésser lu splendor deu.

 

Assai distints en pau,

assai distints en gherra

fonch lus Fauzons: distinta

par tot és ella en terra.

 

Empleus, títuls claríssims,

onors y dignitats

vanta·l sang de Fauzons,

de tanta reys amats.

 

Tot sà y sabia la dea

perchè era assai palès.

Tot era not al món,

ella ignorava arrès.

 

Donc, què tardau bells geniis?

Per chè tardau, amors?

Se’n va lu temps y ancara

no cuntentau dos cors?

 

A maras tan benèficas,

per chè no seu obedients?

Per chè aquestas dos gemas

prestu no uniu cuntents?

 

En ellas encuntrau

quant de perfett vuleu.

Un bell cumpless formar

de gran virtuts pudreu.

 

Ma già m’acat que és fet

quant yo vulia: lus cors

han unit già lus geniis,

unit han lus amors.

 

Sighi aquest dia faustíssim

a tots de gioia y glòria,

y de exempla sarvesci

a la futura istòria.

 

Per tant, eletta còpia,

mira am a amor lus versus

que la mia llengua ditta-ma,

de ningun sal aspersus.

 

Chi sà que un temps aquestus

no dighin veritat,

mentras de cor desígian-ta

molts fills y llonga etat.

 

Yo call. Ma tu, mia musa,

giacchè engrata ma sés,

en pau ma léscia y vesta-na,

que no ta cerc mai més.

 

Comments